La construcció de l'Estat liberal i les guerres carlines

El 1833 comença una època clau per entendre l'Espanya moderna. Isabel II puja al tron amb només tres anys (sota la regència de la seva mare Maria Cristina) i representa el liberalisme: separació de poders, capitalisme i igualtat davant la llei.

Però no tothom hi estava d'acord. Carles Maria d'Isidre no reconeixia Isabel com a reina legítima i liderar el carlisme, un moviment tradicionalista que volia mantenir la monarquia absoluta i l'Antic Règim. Els carlistes tenien molt suport al País Basc, Navarra i Catalunya perquè defensaven els furs locals que els liberals volien abolir.

Això va provocar tres guerres carlines que van sacsegar el país durant dècades. La primera (1833-1840) va ser la més dura, amb set anys de conflicte. La segona només va afectar Catalunya (1846-1849), i la tercera va coincidir amb la crisi final d'Isabel II (1872-1876).

Recorda: Les guerres carlines no eren només sobre qui havia de regnar, sinó sobre quin model de país volien: modern i liberal versus tradicional i absolutista.

El regnat d'Isabel II: progressistes contra moderats

Durant el regnat d'Isabel II (1833-1868) es va establir el sistema liberal espanyol, però amb molta inestabilitat política. El poder anava alternant entre dos grups liberals que tenien visions diferents de com havia de ser el nou Estat.

Els progressistes representaven la burgesia mitjana i defensaven la sobirania nacional, més poder per les Corts i menys per al rei. Creien que el monarca havia de ser només un moderador. Per contra, els moderats volien una sobirania compartida, més autoritat reial i més ordre social, amb menys llibertats individuals.

Tot i les seves diferències, ambdós grups coincidien en punts clau: abolir l'Antic Règim, establir una monarquia constitucional, mantenir el sufragi censatari (només votaven els homes rics) i conservar l'oficialitat de la religió catòlica.

La política d'aquesta època estava dominada pels pronunciaments militars. Isabel II preferia els moderats, però els progressistes arribaven al poder mitjançant cops militars quan veien que perdien influència.

Fixa't: Els militars eren súper actius en política - els pronunciaments eren la manera habitual de canviar de govern!

Les reformes liberals: el canvi definitiu

Els governs progressistes, especialment entre 1836 i 1841, van fer les reformes més profundes per acabar amb l'Antic Règim. Aquestes transformacions van canviar per sempre la societat espanyola.

La supressió del feudalisme va eliminar els drets dels senyors feudals sobre els pagesos. Ja no podien jutjar-los ni cobrar-los impostos directament. Però aquesta reforma va tenir un cost: molts pagesos van perdre el dret a treballar les terres que cultivaven des de feia generacions i es van convertir en jornalers.

La desamortització eclesiàstica de Mendizábal va expropiar i vendre les finques de les ordres religioses. L'objectiu era millorar les finances públiques, però qui va comprar aquestes terres va ser principalment la burgesia i la noblesa, no els pagesos.

Aquestes reformes van beneficiar uns grups més que altres: la corona va mantenir la institució però va perdre poder, la noblesa i la gran burgesia van obtenir noves terres, l'Església va perdre propietats però va conservar el control de l'ensenyament, i els pagesos i les classes populars van seguir sense drets polítics.

Important: Les reformes liberals van modernitzar Espanya, però no van democratitzar-la realment - el poder seguia en mans dels rics.

Les constitucions del segle XIX i el Sexenni Democràtic

Les constitucions d'aquest període reflecteixen perfectament les tensions polítiques de l'època. La Constitució de 1837 va intentar equilibrar progressistes i moderats: establia la sobirania nacional i àmplies llibertats, però mantenia molts poders reials.

La Constitució de 1845, clarament moderada, va establir la sobirania compartida, un sufragi súper restrictiu (només l'1% de la població podia votar) i va limitar molt les llibertats individuals. Va ser la constitució més conservadora del període.

El setembre de 1868 va triomfar "la Gloriosa", una revolució que va destronar Isabel II i va iniciar el Sexenni Democràtic (1868-1874). Va ser el primer intent seriós de democratitzar Espanya, amb tres experiments polítics consecutius: un govern provisional, la monarquia d'Amadeu I i la Primera República.

Aquest període va representar un salt qualitatiu: sufragi universal masculí, reconeixement d'àmplies llibertats i separació d'Església i Estat. Tot i això, la inestabilitat va ser constant i va acabar amb la restauració dels Borbons el 1874.

Clau: El Sexenni va ser l'assaig general de la democràcia espanyola, però va fracassar per la inestabilitat política constant.

La revolució de 1868: causes i conseqüències

La revolució que va destronar Isabel II no va ser casualitat - va ser el resultat d'una crisi múltiple que va afectar tots els sectors de la societat espanyola.

La crisi econòmica va ser brutal: la xarxa ferroviària construïda durant el segle XIX no rendia el que s'esperava, les accions van caure en borsa i el deute públic va disparar-se. A més, la guerra civil dels Estats Units va encarir el cotó, provocant la fallida d'indústries tèxtils i augmentant l'atur.

La crisi de subsistències va ser el cop de gràcia: les males collites van fer pujar brutalment el preu del blat, l'aliment bàsic de la població. Això va provocar revoltes socials que el govern va reprimir durament amb l'exèrcit i la policia.

El Pacte d'Oostende (1866) va unir progressistes i demòcrates contra Isabel II, i el 1867 s'hi van sumar els unionistes. Tots volien el mateix: acabar amb la monarquia isabelina i convocar corts constituents amb sufragi universal.

La Constitució de 1869 va establir una monarquia democràtica amb sufragi universal masculí, àmplies llibertats i sobirania nacional. Era la constitució més avançada que havia tingut Espanya fins al moment.

Recorda: La revolució de 1868 va unir grups polítics molt diferents perquè la crisi afectava tothom - des de burgesos fins a obrers.

Amadeu I: el rei estranger que no va funcionar

Després de destronar Isabel II, calia trobar un nou rei que no fos borbó. Van escollir Amadeu de Savoia, fill del rei d'Itàlia, que tenia fama de liberal i democràtic per haver participat en la unificació italiana.

Però Amadeu va tenir tots els números en contra des del primer dia. Va ser elegit amb poc suport parlamentari (191 de 311 diputats) i el seu principal valedor, Joan Prim i Prats, va ser assassinat el 1870, abans que arribés a Espanya.

La situació del país era caòtica: governs molt breus que no aconseguien estabilitat, l'esclat de la tercera guerra carlina, revoltes independentistes a Cuba i aixecaments armats dels republicans espanyols. A més, l'aristocràcia i l'Església el rebutjaven perquè era estranger i havia participat en la unificació italiana (que havia perjudicat el Papa).

El republicanisme es va enfortir durant aquest període amb dues tendències principals: els unitaris (més conservadors) liderats per Emilio Castelar, i els federals encapçalats per Pi i Margall, que defensaven un model descentralitzat i més democràtic.

Amadeu va renunciar al tron el febrer de 1873 després de només dos anys de regnat. Va ser impossible governar amb tanta oposició i conflictes oberts per tot el territori.

Curiositat: Amadeu va ser l'únic rei estranger que ha regnat Espanya en l'època contemporània - i va durar només dos anys!

La Primera República: l'experiment que va durar massa poc

La Primera República (1873-1874) va ser un experiment polític fascinant però massa breu per consolidar-se. En només un any i set mesos va tenir quatre presidents: Estanislau Figueras, Pi i Margall, Nicolás Salmerón i Emilio Castelar.

Els problemes eren els mateixos que havia heretat Amadeu I, però encara més greus. La guerra de Cuba continuava, la tercera guerra carlina s'havia intensificat, i a més es van sumar els aixecaments cantonals: republicans intransigents que van proclamar cantons independents a Cartagena, Sevilla, Cadis, Màlaga i altres ciutats.

Pi i Margall va intentar aprovar una constitució federal que creava 17 estats federals i potenciava els governs municipals, però no va tenir temps d'aprovar-la. Va dimitir quan no va voler reprimir militarment els cantonals.

El darrer president, Emilio Castelar, va governar de manera autoritària: va tancar les Corts, va governar per decret i va reprimir durament les revoltes. Va aconseguir certa estabilitat, però quan va reobrir el parlament va perdre la confiança.

El cop d'estat de Pavía (gener 1874) va acabar amb la República i va instaurar una dictadura militar. Finalment, el pronunciament de Sagunt (setembre 1874) va proclamar Alfons XII rei i va iniciar la Restauració borbònica.

Reflexió: La Primera República va fracassar per la mateixa raó que tot el Sexenni: massa conflictes oberts i massa poca estabilitat política per consolidar les reformes.